Autèntic trànsit

De tot el cartell del Jazz Tardor, segurament el nom més mediàtic que podem trobar-hi és el prestigiós saxofonista i teclista Alfred Pee Wee Ellis. Per als no iniciats, diré d’aquesta estrella nord-americana que a mitjans dels anys seixanta va treballar ni més ni menys que al costat del gran

Godfather del soul i el funk, és a dir, el llegendari cantant i productor James Brown, una de les llegendes més grans de la música negra. Després de prop de mig any formant part dels JB’s Horns, el seu grup d’acompanyament de metalls, al costat d’altres llustrosos músics com Maceo Parker o Fred Wesley –no el confongueu amb The Famous Flames, la seua prestigiosa formació de suport vocal–, i haver creat a mitges amb el seu cap clàssics instantanis com Cold sweat o Say it loud, I’m black and I’m proud, li va ser confiada la comesa paral·lela de director musical, tasca prou compromesa venint l’encàrrec de qui venia. També és conegut el seu treball per a Van Morrison, amb el qual va despatxar sis àlbums de gran prestigi durant els vuitanta. Així doncs, no és estrany que aquests antecedents i altres mèrits allotjats en la seua frondosa alforja de mig segle llarg de trajectòria aconseguissin que el Cafè es quedés petit de capacitat i que tots els que vam anar-hi a cabassos a escoltar aquest artistàs com no n’hi ha un altre poguéssim gaudir de la seua fantàstica maduresa musical. El generós concert que ens va regalar al costat de l’organista i guitarra Gareth William, el bateria Guido May i, sobretot, el baixista Mike Mondesir, tres intèrprets superbs, va estar ple de fantàstics originals i alguns covers que ens van posar tots en estat de trànsit i amb unes ganes irrefrenables de ballar.