Fidel a la millor tradició

Malgrat ser considerat per la crítica i per un segment majoritari de públic un músic de factura clàssica que deambula amb freqüència pel camí marcat pels grans de la trompeta de tots els temps, el californià Jeremy Pelt és un dels grans del jazz actual. Després d’establir-se amb una vintena d’anys a la ciutat de Nova York, a finals de la dècada dels noranta, no va tardar gens a destacar com a instrumentista molt prometedor, la qual cosa li va permetre fitxar per la prestigiosa Mingus Big Band, on va acabar de polir una argumentació precisa i incisiva, a més de fidel a la millor tradició. Tots aquests anys ha estat col·laborant amb grans com Frank Wess, Ravi Coltrane, Ralph Peterson, Cedar Walton, Roy Hargrove, Frank Foster, Wayne Shorter o la versió contemporània de la Duke Ellington Big Band, havent-li estat reconeguts els seus extraordinaris dots per Down Beat, que l’ha premiat en dos ocasions com a millor trompetista de l’any. Entre la dotzena de discos que té al seu nom, tots excel·lents, jo destacaria Identity (2005), November (2008), Water and Earth (2013), Face forward, Jeremy (2014) i Tales, musings and others reveries (2015), que hem de sumar a un munt d’intervencions en discos d’altres solistes. A Lleida, flanquejat per un combo de molta categoria artística, amb el pianista Victor Gould, el drummer Jonathan Barber, la percussionista Jacqueline Azevedo i el contrabaixista Vicente Archer, ens va presentar Jive culture, el seu treball més recent, beneït per una notable bona resposta del públic i per un repertori en el qual el seu suau i gens excedit

bebop va conviure sense estridències amb algunes balades d’alt lirisme i introspecció.