Brahms amb swing

José Cura agafa la Simfonia del Nou Món i et diu: això no és Brahms! És Amèrica! Aquí hi ha dansa, hi ha

swing

. S’ha de ballar! Mai havia sentit una versió amb tanta mala llet. Quin tercer moviment! Allò semblava Beethoven! Abans de dirigir-la a l’OJC ho va fer a la Simfònica de Praga. El concertino txec li deia: aquí sempre s’ha fet un meno mosso. I Cura responia: doncs Dvorák no ho ha escrit. O sigui que... tirin milles! Va ser sensacional el segon moviment (aquest sí brahmsià, a diferència dels altres tres), en el qual hi va haver virtuosisme a les fustes, amb frases i tempos estrambòtics, i pulcritud en l’emocionant acord final de quatre notes (dit amb només tres contrabaixos: un violoncel va tocar la nota més alta). El problema que va afrontar Cura va ser la poca corda que hi havia. Nou violins en lloc de dotze (o setze); cinc violoncels en lloc de vuit o nou; tres contrabaixos en lloc de cinc. Cura va fer un treball portentós en els assajos i va aconseguir que en aquestes condicions els músics tinguessin la sensació que feien cambra, és a dir, tots se sentien tots. Als solistes els diu: fixa tu el tempo i nosaltres et seguim. Això fa una confiança brutal. En els tutti, en canvi, exigeix disciplina: no siguin cantants, els diu als músics, irònic, aquest tenor universal. L’orquestra va titubejar en el tempo del primer moviment i va estar divina en el segon (l’únic en què Cura va permetre als músics ser alemanys), vitamínica en el tercer i sobrada en el quart. Abans la corda va escalfar amb l’Adagio de Barber (Déu meu!) i tota l’orquestra, amb un preciós tango de Piazzolla que té el que té sempre la música de Piazzolla: que te n’enamores a primera vista. Quina meravella de concert!