Sensibilitat aclaparadora

Com ja va ocórrer amb el seu formidable disc anterior, The new age piano album (2013), per al qual Antoni Tolmos va optar per viatjar a un altre país per gravar-lo en unes condicions tècniques i ambientals d’absoluta plenitud, per a aquest Energy (2016) ha optat també per fer un tomb més enllà de les nostres fronteres. Si llavors va buscar un bon refugi creatiu a Anglaterra, en la present ocasió la seua elecció ha estat Itàlia, i ha donat magnífics resultats pianístics en totes dos, d’acord amb el que s’ha vist i s’ha escoltat en una experiència i en l’altra. El concert a l’Auditori Enric Granados ens va servir per assaborir per primera vegada i en format de rigorós pianoman les composicions que omplen de contingut aquesta col·lecció seua tan recent, sense més afegitons sonors o escènics que un elegant i íntim joc lluminós. El més adequat, potser, perquè tots poguéssim seguir de la manera més atenta possible, i impertorbables, les evolucions del nostre, sens dubte, pianista local més inquiet i de més projecció artística. Amb aquest àlbum ja són deu les entregues discogràfiques posades en circulació per Tolmos, prou bagatge per mesurar, sense temor de caure en la condescendència, la seua innegable traça professional i el grau de maduresa assolit, que el situen entre el més destacable dels nostres creadors musicals. La veritat, vaig disfrutar molt escoltant per primera vegada i sense cap informació prèvia joies com Your ocean, Second chance, Memories, Ethnic love, Road togheter, Sigh no more, Where are the caresses? o Like a bird, capaços de sumir en un tràngol agradable i gairebé orgàsmic qualsevol capaç d’apreciar melodies d’una sensibilitat tan aclaparadora.