Divisió d’honor

Encara que no és la primera vegada que gaudim del privilegi d’escoltar dos asos del saxo com el nord-americà Scott Hamilton o el nostre compatriota Toni Solà; a saber, el primer, un dels estilistes anglosaxons de més prestigi de la seua generació i, el segon, probablement el millor de Catalunya –amb permís de Llibert Fortuny o Raynald Colom–, constitueix, sempre, un privilegi total escoltar jazz tan espectacular com el que tots dos són capaços de perpetrar. La seua actuació entre nosaltres a l’Auditori de Lleida, en –fantàstic– horari familiar, em va semblar la millor de totes a les quals he tingut la fortuna de poder assistir. I és que amb els seus preciosos i melodiosos mà a mà, tant en aquests tempos mitjans tan addictius com en les seues vellutades balades, autèntica especialitat de la casa i sant i senya del seu jazz de divisió d’honor, van aconseguir elevar la nostra moral d’espectadors amants del gènere fins al setè cel i, ja saben, no m’agrada exagerar quan els oficiants no s’ho mereixen. I és que si brillants com mai van estar els dos caps de cartell, no es van quedar endarrere en absolut ni el pianista de Mataró Gerard Nieto ni el nostre contrabaixista local per excel·lència, Ignasi González, que van firmar igualment excepcionals actuacions individuals i continuen augmentat l’estima musical que sento per ells. Sobre el bateria de Terrassa Xavi Hinojosa, que va completar el quintet, dir finalment que em va agradar molt també ja que no va desentonar de la resta en absolut, encara que em costa més avaluar el seu rol i evolució professional ja que no recordava haver-lo vist actuar a Lleida amb anterioritat a aquella tarda. De veritat i creguin-me, un concert difícil d’oblidar.