Estrella planetària

El cartell del MUD 17, per la magnífica i encertada selecció d’artistes, sens dubte, un dels més importants fins a la data, va comptar amb el nom més impactant de les seues onze edicions. I és que, quan es va anunciar que l’escocès Donovan seria el cap de l’elenc d’aquest any, les entrades es van esgotar ràpidament. Els afortunats que vam omplir fins a la bandera el local per disfrutar del seu xou ens vam trobar amb un artista que, a pesar d’haver superat els setanta, es conserva en un estat de forma envejable. Va pujar a l’escenari armat només amb una guitarra i la seua veu –bastant intacta, malgrat l’edat, ja que, a diferència d’altres contemporanis seus, no ha comès a penes excessos típics de la professió–, la qual cosa anunciava que el repertori serien temes dels seus primers àlbums, trufats amb els grans èxits que tots els que tenim edat li recordàvem. Amb un feedback d’enorme educació i amabilitat i la sensació que estava gaudint sincerament del bon ambient que regnava a la sala, Donovan va desgranar durant una hora i mitja el millor de la seua bella trajectòria musical, i va fer-nos disfrutar dels grans temes inoblidables que van atorgar-li la condició de primera figura de la música als 60 i 70, com Catch the wind, Universal soldier, Hurdy gurdy man, Seaton of the witch, Colours, Riki Tiki Tavi, There is a mountain, Sunshine Superman o Mellow yellow, el seu primer número u planetari. El seu últim gest d’agraïment per la magnífica vetllada viscuda va consistir a quedar-se una bona estona conversant amb els fans, als quals va obsequiar amb autògrafs, fotos i somriures. Per a una estrella de la seua categoria, poca broma, i per a nosaltres, una cita inoblidable.