Autèntic vendaval

La van fer grossa, sens dubte, els barcelonins Sidonie en la seua tornada a Lleida. I és que després d’haver estat absents des de feia cinc o sis anys, el seu nou pas entre nosaltres va ser triomfal. En primer lloc, perquè van aconseguir penjar el cartell de tot venut bastantes dates abans del concert. En segon, perquè van poder unir els seus propis desitjos i els del programador de la sala, que feia temps que intentaven treballar junts i fins a la data, per tal o tal circumstància, no ho havien aconseguit. En tercer lloc, perquè ja era hora que un espectacle del trio sonés com mereixen ja que, en ocasions anteriors, els diferents espais escènics que els havien acollit no havien estat des d’aquest punt de vista a l’altura. El cas és que tenien moltes ganes d’agradar i amb aquest objectiu van pujar a l’escenari com un autèntic vendaval, començant a deixar anar guitarrassos i desgranant les cançons del seu últim supervendes, l’aclamadíssim El peor grupo del mundo, això sí, saltejant-lo amb alguns dels seus hits d’àlbums anteriors com La Costa Azul, Fascinado, El Incendio, El Fluído García...

El públic que va omplir el local, que tenia unes ganes que es moria de disfrutar sense mesura, es va exaltar des de l’instant mateix d’inici del xou i no va parar de saltar, ballar i corejar les cançons fins que l’espectacle va arribar a la seua fi, després dels habituals bisos i el grup suant la cansalada. Vist això, el nostre diagnòstic és que, després de vint anys de carrera i un envejable bagatge discogràfic sense esquerdes creatives ni interpretatives, hem de tenir els Sidonie com una de les millors bandes de pop-rock en espanyol del país. Ni més ni menys, pur talent melòdic.