Lliçons de poesia

Pere Rovira ha rebut quatre grans lliçons de poesia. La primera l’hi va donar Espriu quan el va visitar als anys 70. El mític poeta li va lliurar una targeta que feia: “Salvador Espriu. Advocat.” La segona, també. Un jove Rovira li va ensenyar un poemari que havia escrit seguint algunes ximpleries avantguardistes que llavors li agradaven (avui diu que els surrealistes són boy scouts al costat de Baudelaire) i Espriu li va explicar: “Veig que s’ha deixat vostè els signes de puntuació; miri, els hi he posat jo.” La tercera l’hi va donar el seu pare quan Rovira era un nen que dibuixava tigres molt bonics en pocs minuts. El pare li va dir: “I què importa que els dibuixis ràpid? Només importa que els dibuixis bé.” La quarta l’hi va donar el seu padrí Esteve, que va regalar al nen Rovira “uns estius petits i inoblidables”. El padrí era pagès i quan acabava la jornada encenia un cigarro i deia al seu nét: “Mira quins solcs tan perfectes!” Sens dubte la lliçó principal. Per a la poesia i per a la vida. Aquestes quatre lliçons són al llibre Contra la mort (Proa, 2011), que constitueix, potser, la poesia catalana més alta que jo he llegit. No és fàcil posar notes a aquests versos perquè ja són música –i quina música. A Contra la Mort / Against Death (Quadrant, 2017) ho fa la seua filla Emília –ella també una poeta sàvia i profunda– amb delicats acords impressionistes, colors càlids com les il·lustracions de Kayla Stuhr que completen el treball, textures íntimes que en els millors moments –magnífica arrancada de La lluna i la mar– volen fins al cel de Satie. El repadrí d’Emília, el dels solcs perfectes, s’hauria emocionat amb aquesta música, i també amb els versos del seu nét.