'Majos' i 'chonis'

Va ser una llàstima que el Cor Anton Bruckner cantés des de la fossa diumenge a l’òpera Goyescas a la Llotja. Suposo que no se sabia la partitura de memòria i per això no va sortir a escena. El que distingeix un cor d’òpera és precisament que els cantants són figurants a l’escenari. Com era d’esperar, això de cantar des de la fossa no va funcionar. El que se sentia no s’entenia. Al contrari, Marta Infante, Albert Montserrat i Àngel Òdena van estar superbs. A la mezzo Infante, destacada intèrpret de música antiga, li poses un Granados i te’l treu amb categoria. Els músics de veritat poden amb tot. Els que no ho són es queden en especialistes. El tenor Montserrat té un timbre brillant i va estar valent en moments trompeters tipus Kraus. El baríton Òdena menja a part. És un animal vocal i escènic. Per desgràcia, no va estar a l’altura d’aquests tres la soprano Lorena Valero. En la commovedora escena final, ni se la va sentir. Goyescas és difícil. Té moments de tot. El començament és una mica zarzuelero i el final, exquisit. Recorda Debussy. Els majos de Granados es van convertir en chonis de la Mitjana. A mi no em va semblar bé. No totes les òperes toleren aquestes actualitzacions. Es pot fer sempre amb Wagner, gairebé sempre amb Mozart i algunes vegades amb Verdi i Puccini, però no quan els personatges surten d’un quadre de Goya. Escenografia i il·luminació van estar correctes. No sabem si amb més diners haurien estat màgiques. Potser per la mateixa raó es va prescindir de la potència visual de Goya. Mai Lleida havia produït una òpera de tanta entitat. Seria lamentable que ara no girés. Això sí, sabent-se-la el cor de memòria i cantant-la en escena.