Urpades crítiques

Si existeix algun hereu entre nosaltres dels deixos artístics i actitud ideològica i reivindicativa de grans cantautors com el xilè Víctor Jara o de l’alacantí Ovidi Montllor, ja desapareguts tots dos, aquest seria en el nostre panorama musical actual el compositor, guitarrista i cantant de Sant Pere de Riudebitlles Cesk Freixas.

Absolutament consolidat entre el millor de la cançó d’autor del nostre país, ha aconseguit tirar endavant amb total coherència personal i magnífiques obres musicals, a més d’un prestigi musical i personal inqüestionable. Prova de qualitat irrefutable de tot plegat són les seues sis entregues a base de composicions pròpies –Set voltes rebel (2005), El camí cap a nosaltres (2007), La mà dels qui t’esperen (2009), Tocats pel foc (2012), Protesta (2014), Proposta (2017)–, a part de la que va dedicar a versionar artistes majúsculs de la cançó protesta d’aquí o de l’estranger –Les veus dels pobles lliures (2006)–, un magnífic bagatge per als més de tretze anys que fa que dóna guerra musical.

Per presentar Proposta, va acudir acompanyat del seu fidel guitarrista Víctor Nin, oferint un xou acústic en format de duo de veus i guitarres, diferent del de combo de rock que ha estat movent aquests últims mesos i que recordava aquell passat juvenil a bord de l’efímer projecte Pangea dels seus inicis.

Explicant-se entre tema i tema amb petits monòlegs reivindicatius i alguna urpada crítica a la situació i misèries diverses que ens envolten –segell distintiu i intransferible del seu estil–, Freixas va teixir un emotiu repertori de temes vells i nous que vam gaudir molt, sense deixar ningú indiferent. Només faltaria.