Gràcies, Garfunkel!

El duo Simon & Garfunkel és un dels meus referents musicals màxims, havent escoltat fins a l’extenuació tots els seus discos en comú dels 60 així com els editats de forma individual des del 1970 fins ara.

Estimo la seua música i no he deixat mai d’escoltar-la ja que considero Paul Simon un dels millors songwriters anglosaxons de la seua generació (a l’altura d’un Bob Dylan o un Leonard Cohen, perdonin-me els puristes) i Art Garfunkel, un intèrpret amb unes capacitats vocals amb les quals, en el seu moment artístic de màxima esplendor (des de 1964 fins a començaments dels 80), molt pocs van aconseguir equiparar-se ni superar-lo en versatilitat i registre.

És cert, Garfunkel no ha tingut talent compositiu i això ha estat el pesat llast que ha hagut de carregar sobre la seua esquena tot aquest temps, produint tot just una dotzena de discos, això sí, atapeïts d’interpretacions memorables de peces creades per a ell per alguns dels millors escriptors del seu temps com Jimmy Webb, Hal David, Randy Newman, Stephen Bishop, Gallagher & Lile i un llarg etcètera.

Així que no podia deixar escapar l’oportunitat de veure’l cantar de nou a Barcelona (l’havia vist amb Paul el 1982 a Madrid), amb els seus 75 anys ja complerts i malgrat no haver-se recuperat del tot de la greu paràlisi vocal que el va afectar el 2010. Va ser una actuació molt curteta –poc més d’una hora– i amb una veu que amb prou feines recordava el que un dia va arribar a ser. Imponderables pal·liats en part per la seua indubtable entrega i una molt afable empatia cap al públic i, per descomptat, un cançoner meravellós que per a molta gent forma part del seu emocionant imaginari col·lectiu musical. Gràcies, Art!