Silencis que ho diuen tot

No m’importaria morir mentre sona el Rèquiem de Bob Chilcott, un bombó que diumenge vaig escoltar per primera vegada. L’orquestra Musiquem Lleida! i la Coral Shalom van tancar el festival amb aquesta petita joia. L’obra està plena de dificultats d’afinació. És música tonal, però conté moltes dissonàncies. Els instruments fan aquests intervals de forma mecànica, però en la veu són interiors, cal processar-los mentalment, i no és fàcil trobar una nota que rebota en l’anterior. Va estar molt bé la Shalom i va brillar el director, Robert Faltus, en l’equilibri de cor i orquestra. L’obra requeria el doble de cantants i l’orquestra, encara que es va reduir a la meitat la corda (vuit violins entre primers i segons), tenia tot el vent. Això exigia molt control. Ni parlar de dobles efes i dinàmiques expansives. Faltus va aconseguir que se sentís tot i tothom.

El concert va començar amb una missa jazzística del mateix Chilcott, lleugera i divertida; va continuar amb una obertura de William Sterndale Bennett una mica beethoveniana i ben escrita, i va finalitzar amb aquest recés de pau que és el Rèquiem de Chilcott, en què van destacar la soprano Cristina Fernández i el tenor Jordi Casanova (aquest últim, de veu prima i elegantíssima). Faltus, eslovac de Bratislava, va agafar el micro a la meitat del Rèquiem i va demanar al públic en un perfecte català que, abans d’aplaudir, guardés un minut de silenci per denunciar la violència de l’1-O. Va finalitzar l’obra, es va girar, els músics es van aixecar i també ho va fer el públic, que després del minut de silenci va esclatar en una ovació tancada. Quin estremiment. Quina dignitat, davant la repugnància de la brutalitat policial.