Tensió emocional

Amb el teatre ple de gom a gom i el Carry that weight de The Beatles com a bellíssima introducció –ja érem coneixedors de la indissimulada estima de l’exlíder d’El Canto del Loco pel majestuós cançoner dels quatre de Liverpool–, va començar Dani Martín el seu concert a Lleida, amb el qual provava d’esmenar el pecat confés d’haver estat absent de la nostra ciutat massa temps. L’excusa d’aquesta recent visita va ser poder presentar a la seua abundant parròquia local de seguidors les cançons de La montaña rusa, l’àlbum més farcit de cançons diguem-ne autobiogràfiques i que ja avisa des de la mateixa imatge de portada: un Dani que enfunda uns guants de boxa i encaixa una autèntica pallissa, la qual cosa simbolitza un repertori en el qual el dolor i les ferides campen al seu aire i deixen ple de cicatrius el desamor. Amb tots els presents entregats des de l’inici de l’actuació, el menú escollit va fer la resta, amb la unió de temes recents –com són París, Las ganas, Los charcos o Mi teatro– amb peces clàssiques del seu passat en grup gloriós: hits com ara Una foto en blanco y negro, Ya nada volverá a ser como antes o Peter Pan. Molt educat, amable i afectuós –un gran professional i dominador dels ressorts del feedback amb el públic quan s’està dalt d’un escenari–, el madrileny va teixir un recital magnífic en tots els aspectes i a l’altura que s’esperava d’un solista d’una categoria tan contrastada com la seua. En la rematada final del concert, durant el parell de bisos que l’artista es va dignar a regalar-nos, vaig veure brollar força llàgrimes –ho juro–, resum palpable de la tensió emocional que l’espectacle en conjunt va aconseguir despertar.