El zenit

El pòquer d’oficiants d’aquesta suculenta proposta musical ja el coneixíem, però amb cadascun cuinant plats musicals propis encara que d’un altre rang, sens dubte. Però el que no ens esperàvem ni de lluny era que junts fossin capaços d’oferir-nos una cosa tan peculiar en el Jazz Tardor, ja que vam sortir del local amb una sensació absolutament agradable i la certesa d’haver gaudit d’una d’autèntica delicatessen. A Mariola Membrives, malgrat que no es prodiga gaire per aquests verals, sí que la teníem més que ben ubicada i admirada a la seua Barcelona d’adopció per aquest univers flamenc de filiacions jazzístiques més o menys confortables però que en els últims temps s’havia desfermat atrevint-se a recrear per complet i al seu aire i amb envejable èxit ni més ni menys que aquest monumental gegant que és l’Omega d’Enrique Morente, anant una mica més allà del seu bellíssim Llorona, que ja l’havia temptejat. Així que envoltant-se del seu fidel escuder, l’eclèctic contrabaixista nipó Masa Kamaguchi; de –segurament– el millor trompetista català de les dos últimes generacions, el sempre imprevisible i genial Raynald Colom; i del guitarrista i pedal steel David Soler, l’imaginari sonor del qual deserta de qualsevol etiqueta imaginable, la cantant d’Andújar va armar un espectacle denominat Enamorada, en el qual poesia i bellíssimes cançons d’amor s’abracen vestides d’improvisació jazzística i autèntica psicodèlia. Una espècie de Doors a l’espanyola en una intrèpida aventura, cercant sonoritats i cromatismes tan insospitats i sorprenents, que va aconseguir assolir el zenit. Preciós i molt emocionant.