CRÍTICADEMÚSICA
Sense paraules
És probable que entre els artistes preferits de la majoria d’aficionats al jazz de tots els temps hi hagi Miles Davis i John Coltrane, sens dubte dos dels noms més grans que ha donat la història d’aquest gènere. Doncs bé, en el concert que Wallace Roney Quintet va brindar al Jazz Tardor, encara que fos només en esperit, malgrat que les sonoritats que es van poder escoltar ens van recordar a tots dos d’una manera més que palpable, tancant els ulls ens va semblar estar escoltant meravellosos la trompeta de l’un i els saxos de l’altre. No en va al líder del combo, el gegantí Wallace Roney, que és considerat el més fidel recreador de l’estil i les veus musicals de l’enyorat jazzmen californià, aquest li va brindar en vida el reconeixement musical definitiu “nomenant-lo” el seu deixeble més avantatjat. I així, com ho va fer sempre el seu mentor, Roney s’ha sabut envoltar sempre de gent amb un immens talent, com va poder demostrar-se en la seua visita a Lleida, portant amb ell joves talents com el drummer Eric Allen, el pianista Oscar Williams i un instrumentista d’experiència i bon ofici com el contrabaixista Curtis Landis. Completant el quintet, la gran sorpresa de la nit, el saxofonista teenager Emilio Modeste, un talentós diamant en brut que malgrat la seua curtíssima edat va demostrar una aptitud fora del que és comú, ja que la seua admiració per Coltrane i una tècnica endimoniada que l’emparenta estretament amb l’innovador músic de Carolina desaparegut acabaran convertint-lo, sens dubte, en un solista estrella que en molt pocs anys, pel seu fulgor, ja no estarà a l’abast de festivals de petit format encara que batalladors com el de Lleida. Sense paraules...