Maduresa ressenyable

Ens ho vam passar francament bé durant la celebració del concert d’Afro Blue en el marc d’aquest Jazz Tardor 2017. I és que aquesta banda barcelonina, que va començar a caminar com a quartet a finals dels noranta, ha aconseguit atresorar un més que raonable prestigi en el panorama del gènere jazzístic tant català com espanyol, ja que no és fútil en absolut haver resistit tant de temps junts, i encara menys fer-ho en aquest estil musical tan donat als canvis estilístics i a les noves experiències en grup. El cas és que, sense a penes sortir del seu confortable hàbitat natural, el latin jazz d’acusat matís groove, el seu meritori treball musical ha donat com a fantàstics fruits àlbums com Semibolero en fa menor (2003), ¿3x4=34? (2006), el directe Brut & nature (2009) o Don’t stop (2013), constituint el recent La traça infinita (2017), el seu últim pas pels estudis d’enregistrament i la prova irrefutable que han assolit un grau de maduresa artística la mar de ressenyable. En aquest, a més a més, es percep un intent continu de progressar en l’aspecte compositiu, havent firmat els components de l’ara quintet tots els talls del disc, a excepció de la magistral recreació del clàssic How deep is your love dels Bee Gees, única concessió a l’aliè d’aquesta entrega. La banda que conformen actualment Xavier Figuerola, saxo tenor; Xavi Algans, piano; Pepo Domènech, baix; Ricard Grau, bateria, i Gabriel Amargant, saxo alt, va donar curs a la seua habitualment magnífica compenetració instrumental, que va aconseguir que el públic, que en molt bon nombre acompanyava l’esdeveniment, hi connectés de bon principi i gaudís al màxim del xou, que va acabar amb aclamacions.