Gran brillantor

La millor edició dels últims anys del Jazz Tardor va acabar amb un concert totalment a l’altura. Per desgràcia, no és en absolut habitual poder disfrutar de formacions musicals liderades per dones racials tipus Giulia Valle. Ni tan sols en el jazz –la història del qual ha estat plena durant dècades de segregació per raça i que, per tant, hauria de ser encara més sensible al tema de la igualtat– es concedeix a les dones el mateix tracte que es dispensa als homes. Hem tingut sempre moltíssimes i magnífiques noies cantants; d’instrumentistes notables, també n’hi ha hagut unes quantes, i, en el cas de compositores i líders de formacions, el nombre és més aviat exigu, la raó de la qual cosa –em temo– és la mateixa per la qual en qualsevol dels àmbits de la nostra societat se les menysté: el MASCLISME. En fi, que vaig sortir molt content del concert de la contrabaixista italiana, després de poder comprovar la magnitud del seu poder artístic, la seua força i talent musicals i el respecte que ha sabut guanyar-se d’altres grans músics, homes, en els ja llargs anys de carrera que acumula, amb moltes actuacions per tot el món i magnífics enregistraments. Acompanyada d’un parell de músics d’excepció com són el bateria David Xirgu i el pianista i teclista Marc Mezquida, l’artista establerta a Barcelona va desplegar els temes de l’última entrega, Live in San Francisco, un àlbum que capta de forma magistral el clímax ambiental al qual aquest combo és capaç d’arribar. A més de notable instrumentista i arranjadora, la qualitat de les seues emocionants composicions li confereixen una gran brillantor i el merescut reconeixement que el cultíssim públic jazzístic lleidatà li va brindar sense embuts.