Tocant el cel

M

agnífica iniciativa del Jazz Tardor de guardar-se una bala a la recambra per a aquests festius i dedicar-la al gòspel, aquest gènere híbrid tan apropiat per al Nadal i que acostuma a entusiasmar tota mena de gent, sigui pietosa o no. El cas és que, més enllà d’aquesta quantitat industrial de formacions vocals que tant proliferen avui dia, sorgides a partir de l’èxit televisiu de reality shows com l’Oh happy day –que el que fan, mimètiques les unes de les altres, és executar efectistes exercicis polifònics a partir de qualsevol peça pop coneguda, amb algun espiritual per no desentonar del tot del títol que ha inspirat el programa–, ens és possible disfrutar encara de formacions molt més fidels a l’essència tradicional del gòspel. Solen visitar-nos de tant en tant alguns molt bons conjunts americans, amb unes senyes d’identitat inqüestionables i que saben conjugar a la perfecció els imprescindibles elements musicals de les celebracions religioses que els van veure nàixer, amb altres músiques afroamericanes agermanades durant dècades, com el blues, el jazz i, fins i tot, el funk. També, molt de tant en tant, combos d’origen africà provinents de països en els quals el sincretisme religiós i el folklore també han sabut unir-se de manera magistral per produir interpretacions boniques, però d’allò més espirituals. Originàries de Ghana, però establertes a Catalunya des de fa anys, les tres germanes Sey obsequien els seguidors amb un espectacle optimista i ple de positivitat musical on proclamen el seu amor per la fraternitat i la llibertat que tots els pobles mereixen.

En aquesta ocasió, vam escoltar un repertori de gòspel modèlic ruixat amb algunes Christmas songs, les seues tres meravelloses veus empastades en estat de gràcia, i lluint un color i unes textures que ens van fer tocar el cel a tots plegats.