Beethoven mozartià

La pianista Alba Ventura crea i enlluerna. Diumenge passat va oferir el primer concert de Beethoven al costat de l’OJC a l’Auditori AXA de Barcelona i va lluir una qualitat de so que extreu, sobretot, de la relaxació amb què s’enfronta als fortes, en els quals l’energia no la treu de colpejar fort les tecles sinó d’atacar-les des de la distància, projectant tot el cos. Això només ho fan els grans. El concert té molt de mozartià, cosa que vol dir que es pot tocar de tres maneres: avorrida, picant les notes sense més ni més; horrible, amb una lectura romàntica, o commovedora, emocionant sense perdre les maneres, que és el que va fer Ventura. Sent mozartià, el concert porta el segell de Beethoven i obliga a passar diverses vegades del forte al piano en una mateixa nota. Això és molt difícil amb un piano perquè és un instrument percussor. Es necessita una gran tècnica de pedal per mantenir vives les notes. Ventura la té. També classe. I poder. I delicadesa. I fermesa. I refinament. El contacte amb el teclat, en el qual es diria que els dits estan enganxats a les tecles, és sorprenent; el seu control del pes, enlluernador; la seua paleta sonora, al·lèrgica a l’amanerament. La va acompanyar una OJC atenta a les seues exigències en pianissimo, amb vents brillants en alguns diàlegs amb la solista compromesos, d’aquests que et poden provocar una nit d’insomni. L’orquestra va fer també una bona lectura de la tercera simfonia de Schubert, una filigrana compositiva escrita a la increïble edat de 18 anys, fet que porta a dubtar de l’evolució (positiva) de la condició humana.