Déu existeix en Bach

Va costar entrar a la Passió que va proposar dimecres Marc Minkowski amb Les Musiciens du Louvre al Palau de la Música. Només hi havia un cor de vuit cantants i un altre de quatre. El número inicial va sonar a tota pastilla i es va prescindir del tercer cor, el de nens. El seu paper el va fer una sola contralt que, lògicament, no es va sentir. Semblava que Minkowski tingués pressa per anar a sopar. “A veure si aquest home serà un fanàtic”, vam témer. L’austeritat té la seua raó de ser. Les dificultats dels violins barrocs per mantenir el so, i ja no diguem dels vents, agraeixen que no s’emfatitzin els finals, i l’escàs volum d’aquests instruments demana recursos vocals lleugers. Però una cosa és això i una altra... un cor de només quatre cantants! La primera part va acabar com havia començat: trobant a faltar chicha en els cors i calma en la batuta (sí, l’hiperbarroc Minkowski va dirigir amb batuta), tot i que la classe de músics i cantants era clamorosa. No va convèncer l’evangelista Anicio Zorzi Giustiniani amb el seu timbre prim i penetrant, com de Black & Decker.

Aleshores no havíem entès què pretenia Minkowski amb el seu Bach esquelètic. A la segona part va quedar molt clar. Els cors, al ser de pocs cantants, podien col·locar-se davant de l’orquestra i lluir davant del públic, com si fossin actors, dicció i expressió, penediment i dolor. Un cor més generós no podria fer-ho perquè no se sentiria l’orquestra. Tot això va resultar evident sobretot a partir del commovedor Erbarme dich d’Helena Rasker. Els contratenors han assolit nivells tècnics impressionants les últimes dècades, però cantar en falset limita la potència de la veu perquè redueix la longitud de les cordes vocals. Això és així. Es pot fer tota la demagògia que es vulgui, però una gran contralt és una gran contralt. Helena Rasker és una de les millors que he vist en la meua vida. A partir d’aquest Erbarme antològic hi va haver un crescendo esborronador. Va sonar directament des del cel l’Aus liebe de la soprano, la flauta i els meravellosos oboès de caccia. En moments com aquests, Bach demostra científicament l’existència de Déu. Només ell i Mozart són capaços de fer-ho. En el Mache dich, un Minkowski ja desenfrenat va donar una lliçó de direcció aclaparadora. Cada vegada que el magnífic Jesús Thomas Dolié donava pas als passatges orquestrals, Minkowski feia créixer l’orquestra de forma sobrenatural i ens reconciliava a tots amb l’univers. No. Aquest home no tenia pressa per anar a sopar. En una segona part memorable, en la qual fins i tot l’evangelista s’havia deixat la Black & Decker als camerinos, es va permetre estremidors silencis dramàtics de trenta segons que es podien tallar amb un ganivet. Minkowski no és un fanàtic. És un geni que va regalar un cor final inoblidable a un públic commocionat. Al finalitzar, la meua cunyada va resumir: “He plorat.” Era una informació innecessària perquè els seus ulls ho delataven. Els meus també.

BACH Obra: Passió segons S. Mateu. Intèrprets: Les Musiciens du Louvre. Marc Minkowski Lloc: Palau de la Música Catalana. 28 de març. ★★★★☆