Clapton és Déu

Històricament, viatjar a la ciutat de Londres amb qualsevol excusa musical ha estat un tema recurrent i alguna cosa així com una peregrinació als sants llocs del pop-rock. En aquesta ocasió, l’esquer perfecte era poder veure el guitarrista i cantant Eric Clapton, qui sap si en una de les seues últimes grans cites rodejat de multituds, atès que es diu que està perdent gran part de la capacitat auditiva, a més de la d’agafar i la sensibilitat a les mans, la seua eina vital.

El cas és que, en un marc incomparable com era el del Hyde Park de la capital anglesa, vam poder gaudir de valent de l’espectacle ofert per Mano Lenta, acompanyat de dos autèntics dinosaures: el seu paisà i excompany a Blind Faith, Steve Winwood, i el mag del rock afrollatí, Carlos Santana, que, tots dos en aparent gran estat de forma, ens van regalar, també, sengles demostracions dels seus fantàstics i aclaparadors poders musicals.

I és que quan s’acumulen tants quilòmetres com un servidor en això del periodisme musical, la veritat, ja no són gaire freqüents moments en què, amb sinceritat, pugui afirmar que l’emoció ha desbordat d’una manera brutal totes les meues previsions. Doncs sí. Escoltar una de les llegendes vives –de veritat– de la història del rock ha estat per a mi, com diria algun VIP d’última generació, una “experiència religiosa”. Als seus 76 anyassos, Eric Clapton va ser capaç de posar damunt davall el, aquell dia, groguenc past del parc que ens servia d’ocasional platea, i als gairebé 100.000 fans que vam anar a venerar-lo, provocar-nos un tremebund orgasme emotivosentimental. Absolutament inoblidable. Ahir, avui i sempre, “Clapton Is God”

POP-ROCK Intèrpret: Eric Clapton. Escenari: Hyde Park (Londres). Data: 8 de juliol del 2018. ★★★★★