Lliçó de felicitat compartida

CLÀSSICA

Intèrprets: Orquestra de Cadaqués. Vladimir Ashkenazy, director.

Lloc: Auditori de Lleida.

Data: 7 d’octubre del 2018.

★★★★✩

El concert per a piano número 23 de Mozart mereix alguna cosa més del que va oferir Denis Kozhukhin diumenge a l’Auditori de Lleida. Va transmetre poc en un primer moviment en el qual es va trobar a faltar substància. L’Steinway de l’Auditori deu valdre el que val casa meua i Kozhukhin en va treure poc so. És veritat que sobrava piano per a aquesta música i s’havia de posar el fre de mà, però crec que el pianista rus el va posar massa. El millor d’aquest moviment va ser la cadenza, inadequada en l’àmbit estilístic –massa romàntica– però fantàstica en l’àmbit musical. Allà estava Kozhukhin en la seua salsa. En l’andante va ser elegant. No calia més en un moviment en el qual un ritme ternari de siciliana t’eleva. Al tercer moviment no es va entendre gaire bé què passava. Crec que Kozhukhin va córrer massa i va haver d’acudir al rescat des de la batuta el mític Vladimir Ashkenazy, que després va dirigir una magnífica cinquena simfonia de Schubert. Mozart s’hauria enamorat d’aquesta joia, en la qual Ashkenazy va treure petroli d’una Orquestra de Cadaqués ja per si mateixa formidable. De petita estatura i amb gestos que recorden Peter Sellers, Ashkenazy és un home divertit que diverteix els seus músics i els transmet confiança. Es va notar en la simfonia schubertiana, en la qual l’orquestra es va deixar anar i la felicitat de fer música va refulgir enlluernadora. Van ser sensacionals el segon moviment, en què no és fàcil mantenir dret un minueto amb el seu corresponent trio en un tempo lent –quina entremaliadura de Schubert!–, i el quart, que va ser dit a tota pastilla sense que se’n ressentissin en cap moment l’empastament o la dinàmica. Era la música, només això i res més que això, en una lliçó de felicitat compartida, en una mostra de com és aquest sentiment que, com el dolor, com el consol, ens fa humans.