Quina bèstia!

La clausura a un Jazz Tardor d’altíssim nivell exigia una altra actuació que mantingués el llistó tan elevat o més que tot l’anterior i que ens deixés inesborrable a la retina un regust triomfal. Així que l’elecció d’aquest tros d’artista barceloní no va estranyar ningú i va resultar com anell al dit per unir un xou tan atractiu musicalment com capaç d’atreure públic variat però en gran quantitat. Dit i fet. El fantàstic saxofonista –llegendari ex-Rebeldes i famós per les seues actuacions d’elevat voltatge sonor– va acudir a Lleida per tancar el festival encapçalant un espectacle titulat molt a propòsit Los Saxofonistas Salvajes, construït a base d’una conscienciosa selecció de temes de

rhythm’n’blues originals de grans músics nord-americans dels cinquanta i seixanta, majorment poc coneguts però d’un innegable atractiu com Arnett Cobb, Lynn Hope, Illinois Jacquet, Big Jay McNeely o King Curtis, entre els altres. Com és habitual en totes les seues presentacions en viu, Nel·lo i la seua fantàstica banda de suport instrumental (Pere Miró, saxo; Dani Baraldés, guitarra; Héctor Martín, guitarra; Matías Mínguez, baix; Anton Jarl, bateria; Albert Sabaté, percussió) van protagonitzar una adrenalítica sessió que no va deixar ningú indiferent. IM-PO-SSI-BLE no caure en l’influx i la trampa d’unes interpretacions tan addictives fins al punt de fer-li perdre a un el sentit del temps i la realitat. Sense lloc a la pausa, tot just un parell de petites aturades ja que totes les altres coses van ser, una rere l’altra, veritables trets a velocitat de vertigen, el xou es va desenvolupar en un espectacular obrir i tancar d’ulls i sense parar per respirar i assossegar-nos: quina bèstia!