Coherència artística

Com es va comentar en algun moment del seu recent concert a Lleida, a Els Pets els agrada actuar per aquests verals, encara que últimament no ho havien fet amb gaire assiduïtat. Mentre els veia actuar, la ment se’m remuntava al temps fins a la darreria dels 80, recordant els seus començaments que van coincidir, precisament, amb els d’un servidor en aquesta faceta de cronista musical. En aquells primers anys de l’esclat del Rock Català encapçalant, al costat de Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït, aquella fantàstica generació de noves bandes i solistes, poca gent hauria afirmat llavors que els de Constantí serien, amb diferència, els més longeus i productius de tots plegats. Estilísticament, tampoc semblava que la seua proposta havia de perdurar, ja que el seu pop, diguem senzill i sense aparent envergadura ni matisos, semblava no estar a l’altura de les altres tres bandes. Doncs... al contrari. No només el trio original ha aconseguit conservar intacta la formació fundacional (Lluís Gavaldà, Falín Cáceres i Joan Reig), sinó que la trajectòria assolida i l’obra encunyada en aquest temps demostren no només coherència artística, sinó que la seua música ha anat revelant tot aquest temps més matisos i profunditat que els que els seus inicis auguraven. I és que crear de manera continuada pop-rock melòdic de qualitat no resulta fàcil i menys encara mantenir viva aquesta esplèndida fórmula musical seua. Els que vam omplir la Llotja en el seu honor, vam comprovar per què Els Pets s’han de considerar, ja per mèrits propis, història viva de la música d’aquest país. Confiem que el seu recent Som (2018), produït pel nostre paisà Joan Pons, tingui encara molta, molta, continuïtat. Tant de bo...