Des de Rússia amb amor

Xostakóvitx va marcar un gol per tot l’escaire a Stalin el 1945 quan li va colar una melodia jueva a ritme de marxa militar en la seua Novena Simfonia: l’exèrcit estalinista celebrant amb música jueva el final de la Segona Guerra Mundial! Com sempre, el gran simfonista rus es riu de tothom menys del seu dolor i el de la seua gent, expressat en un lament del fagot de desesperada bellesa que es dibuixa de forma estremidora sobre un pedal harmònic de la corda. Va impressionar en aquest lament Ramon Aragall, que si no és el millor fagotista de Catalunya ho sembla molt. Fora d’això, va estar esplèndida l’OJC, molt atenta als difícils equilibris que exigeix una corda massa curta per a l’escriptura del rus.

sorprèn amb la seua Novena Simfonia. Comença amb un primer moviment en forma de sonata clàssica que no té res a veure amb el que ens té acostumats i acaba amb melodies populars que donen a l’obra un aire lleuger inesperat –dos ironies més. La simfonia, a més, és més curta del que és habitual, però tot això no va en perjudici d’una escriptura dificilíssima, amb un virtuosisme immisericordiós en la corda i els vents que va ser superat amb nota pels músics de l’OJC. Va ser un brillant colofó de temporada que va incloure l’estrena del Concert Flamenc d’Abraham Espinosa dedicat a Ricard Viñes. És una obra espectacular que en els seus millors moments conté melodies que recorden Falla i colors que remeten a Debussy, mentre que en els pitjors hi ha un excés de notes en les quals no se sap gaire bé què passa. El seu discurs és impactant però dens en excés i li sobra un quart d’hora. La interpretació va ser correcta amb alguns desajustos.