Creador superlatiu

David Esterri és una de les ments artístiques preclares amb, segurament, el cap musical més ben armat del nostre territori. No en va porta més de dos dècades ininterrompudes compatibilitzant les seues tasques docents i pedagògiques amb el desenvolupament d’aquesta carrera de faedor musical en què ha estat capaç, i amb molt mèrit, de donar curs a aquest talent compositiu i interpretatiu seu tan superlatiu solcant tota classe de gèneres, des de la música de cambra al jazz, passant per l’òpera, la sardana, el folk, la rumba, el rocanrol, el pop o la cançó d’autor, sempre amb fortuna i encert indubtables, atesa la seua condició, a més, de versàtil multiinstrumentista. Els més vells del lloc li recordem una incipient arrancada a bord de formacions mítiques com Orquestra Bogart, Los Inquietos o els primers Pixie Dixie, bandes inspirades pel rockabilly dels 50 i altres sonoritats retro, passos previs a altres aventures artístiques més adultes en les quals les seues aportacions musicals, en forma d’obra ja imperible, li atorguen rang de gran creador encara que no sempre comprès ni valorat en la seua justa mesura. El sensacional és que la seua humilitat és directament proporcional a la seua altura com a artista i mentre continuï donant mostres del seu poder li tocarà –em temo– anar esperant el reconeixement massiu del seu art fins quan ja no estigui entre nosaltres per gaudir-ne. La seua última aparició coincideix amb un nou disc, Nyaposil, vinil de format capritxós amb versions d’herois admirats al costat de peces seues d’encuny recent que el remunten als seus inicis. Com sempre, bon humor i ritme per a una tarda dominical de les divertides de veritat.