Hipnòtic i desconcertant

No hi ha dubte que la direcció del Jazz Tardor va prendre una decisió arriscada al programar com a concert inaugural una proposta tan poc usual com aquesta. I és que si prenem com a mostra els grupets i opinions del públic al final de l’actuació, mentre degustava els magnífics vins del celler Cérvoles, hi va haver de tot: cares d’incredulitat i fins i tot de sorpresa, comentaris elogiosos juntament amb d’altres que no tant, i fins i tot alguna mostra d’absoluta decepció per no haver entès res del que acabava de passar. I és que l’experiment d’ajuntar un bateria ja de per si arriscat i avantguardista com Ramon Prats amb el Col·lectiu Free’t, la formació musical més trencadora de Lleida i que cada pas que fa els suposa un anar més enllà pel que fa a forma i contingut, podia portar conseqüències insospitades. La màxima d’un gènere tan lliure com el jazz és la improvisació sense límits i això és precisament el que van tractar i, sens dubte, van aconseguir portar a terme tots junts en aquest espectacle que molt a propòsit se’ns anunciava amb el suggeridor títol El Tabú Suprem, executat en una única peça de gairebé una hora de durada. Amb tots els intèrprets participant i improvisant amb els seus instruments, veus i gestos en un aparent guirigall sonor que tota l’estona em va estar recordant més la música incidental i el dodecafonisme que qualsevol altre vessant estilístic purament jazzístic més o menys propera al Free, el que sí que tinc clar és que la cosa va acabar atrapant-me sense remissió, em va traslladar a un paratge musical hipnòtic i fins ara bastant desconegut, a mig camí entre cert desconcert i la intriga. Repetiria? Sens dubte...