Dots magnífics

Un dels ganxos infal·libles de qualsevol cartell del Jazz Tardor és la presència entre els artistes convidats d’algun vocalista, home o dona, cosa que atreu aquell segment d’espectadors menys introduïts en el gènere però que tanmateix, saben apreciar, d’una bona veu, el seu color i l’amplitud de registre. Doncs les qualitats de la també pianista Karrin Allyson són, precisament, d’allò més notables en aquest sentit, com va quedar molt ben reflectit en aquest primer acostament a Lleida per actuar, acompanyada d’un trio de joves i talentosos instrumentistes del seu país, el teclista Miro Sprague i la base rítmica composta pel contrabaixista Marty Jaffe i el bateria Dan Schnelle. Amb una gran empatia cap al públic i un domini de l’escena igualment molt ressenyable, l’actuació es va anar desenvolupant de menys a més, a mesura que l’artista de Kansas va anar esfullant el seu formidable repertori de temes originals propis, estàndards i alguna bossa nova, una més de les seues especialitats. Demostrant un estat de veu molt bo i el de forma física igualment a l’altura de les circumstàncies –no va parar de moure’s i ballar des de l’instant zero fins al final de l’espectacle–, la sensació final que vam obtenir va ser magnífica sens dubte i ens va fer gaudir de veritat. Sabedors que a llarg i ample de la seua carrera ha estat nominada en diferents convocatòries en els premis Grammy, encara que fins a la data no n’ha rebut cap, no tenim cap mena de dubte que és una qüestió de temps que per fi se li reconeguin els seus magnífics dots com a solista i, per què, no també com a estilista del piano, faceta que domina per igual a la perfecció.