El músic que venia del fred

El trompetista moscovita Valery Ponomarev és un personatge singular per moltes coses. La primera, pel seu origen, ja que no és gaire usual poder escoltar músics de jazz de l’antiga Unió Soviètica i dic, bé, la Unió Soviètica i no Rússia, ja que, enamorat perdudament del jazz i, en concret, de la manera de tocar de Clifford Brown, va fugir del seu país en plena guerra freda, amb tot just trenta anys, i es va refugiar, esclar, als Estats Units, on va aconseguir, malgrat les dificultats lògiques d’algú en la seua situació, integrar-se plenament en l’escena del jazz nord-americana. Tant és així, i prou mèrits tècnics l’avalaven ja llavors, a començaments dels setanta, que va caure a la cleda musical del gran Art Blackey o, el que és el mateix, va passar a formar part dels llegendaris Jazz Messengers de l’inoblidable drummer de Pittsburgh, amb els quals va treballar més d’una dècada. Són també més que ressenyables el seu carisma i molt bon humor, facetes personals cridaneres que va demostrar amb escreix en la seua primera cita a Lleida, però que se’ns fan estranys, en general, entre la gent nascuda com ell a la freda terra del comunisme per antonomàsia. Amb molt bona base del bateria suís Joris

Dudli

i el trio d’autòctons format pel saxo Toni Solà, el nostre contrabaixista de capçalera Ignasi González i el pianista Lluís Capdevila, Ponomarev ens va oferir aquest conegut i treballat homenatge al seu vell mentor, Blackey, i va demostrar que malgrat ja estar a prop dels vuitanta, es troba en bona forma instrumental, a banda de mantenir el posat bromista i magnífica predisposició a divertir el públic, que el precedeix i li ha donat fama i popularitat a tot arreu.