Electrònica sinuosa

Estic cada vegada més convençut de l’enorme encert que ha suposat la decisió dels responsables de l’Espai Orfeó de convertir el seu petit auditori, els dies de concert, en una mena de polidet cafè-espectacle, marc incomparable per a actuacions de petit format però la mar de glamuroses pels seus tan especials protagonistes. Em va passar fa unes setmanes amb Pavvla i la seua bella sensibilitat i m’ha tornat a succeir aquesta vegada per escoltar una Marion Harper també singular i plena de matisos. Es tractava en aquesta ocasió de presentar els temes de Hydragenea, el segon dels seus discos de llarga durada, un treball de profunditat sonora i calat temàtic que ha suposat un pas endavant indubtable respecte a Cotton Candy, el seu debut el 2015 que entroncava sobretot amb un folk-rock de tonalitats suaus i a base de temes més propis de cançó d’autor. En aquesta ocasió, Harper ens va sorprendre, per què no reconèixer-ho, recolzant-se en vestits electrònics sinuosos i, en ocasions, fins i tot plens de soroll en excés. He llegit en algun lloc que les seues últimes composicions són més madures, potents i crues, pot ser, però el que més crida l’atenció és la seua cridanera nova poètica, molt més adulta i submergida en un concepte temàtic més arriscat que en anteriors coneguts seus i que, vistos ara, amb la distància del temps, fins i tot ens semblen quelcom molt molt naïf. Envoltada per un nombre apreciable de seguidors desitjosos de conèixer de primera mà el seu nou perfil interpretatiu, Marion Harper va cantar, va tocar i va ballar i ens va delectar amb la seua franquesa musical no exempta mai d’aquesta empatia per part seua, entre cançó i cançó, tan característica.