Coherència demolidora

Afortunadament, el panorama actual de la cançó d’autor catalana i en català té una fantàstica salut, en la qual s’ha produït una més que interessant fusió generacional i una curiosa convivència en el negoci musical entre els pioners sorgits a partir dels seixanta, la nova generació del període de la Transició, la tercera i quarta, crescudes en paral·lel al “nou” rock català des de finals dels vuitanta i durant els noranta i, per fi, aquesta gran plèiade de noves figures arribades a l’empara del segle XXI i les seues dos primeres dècades que ara finalitzen. Si en una cosa destaca, i molt, Cesk Freixas, al marge de la seua indiscutible personalitat i aquest carisma notable que ja revelava als inicis, és que sempre ha estat un cantautor de raça, d’aquests combatius de tota la vida i sense pèls a la llengua a l’hora de reivindicar causes. En aquestes dates en les quals es compleixen quinze anys de trajectòria ininterrompuda del de Sant Pere de Riudebitlles i una motxilla creativa carregada amb set àlbums des d’aquell seminal Set voltes rebel (2005) fins a Festa Major (2019), la seua aportació més recent, passant per altres brillants i batalladores col·leccions com El camí cap a nosaltres (2007), La mà dels qui t’esperen (2009), Tocats pel foc (2012), Protesta (2014), Proposta (2017), resum en retroactiu de tota la seua aportació que se’ns mostra amb una coherència demolidora i sense fissures. Precisament per presentar a Lleida les cançons del seu últim disc de títol festiu, Freixas ens ha visitat fa uns dies, i ha demostrat el seu empoderament com a artista i aquest cap musical i personal tan ben moblat, que el públic local va agrair de forma sobrada i ostentosa.