Manel, magistrals

El de Manel era un dels concerts més esperats de la temporada, no en va van esgotar totes les entrades en pocs dies poc després de treure el cinquè àlbum d’estudi, Per la bona gent. Amb una posada en escena exquisidament minimalista i cuidada, els primers vint minuts els van dedicar als temes de l’últim àlbum, amb els quals el públic va gaudir de l’espectacular joc de llums. Després, ja amb un primer problema de so resolt, van donar curs a temes clàssics de la banda, que van desencadenar l’eufòria de la sala plena de gom a gom i entregada en cos i ànima en tot moment al quartet, que va mostrar amb total solvència el seu acomodament al nou estil més elèctric. Amb aquesta estètica musical van sorprendre amb Captatio Benevolentiae, única referència a l’aclamat primer disc, adaptada sense el seu ja defenestrat ukelele. Van seguir amb l’himne Jo competeixo, una preciosa al·legoria de deu minuts a la superació. La resta del concert, que va arribar a les gairebé dos hores de directe, la van saldar amb escreix amb temes dels altres discos, com La cançó del soldadet o Les Cosines, enllaçades amb els senzills d’última fornada, Boy Band i Per la bona gent, videoclip que van gravar en terres lleidatanes. La metxa final de l’espectacle, amb dos bisos, va cremar amb el públic dret ballant al ritme de temes com Teresa Rampell, Boomerang i Benvolgut.

Manel va demostrar la seua excepcional gestió del talent i la seua capacitat d’adaptació als temps moderns. Sense uniformes de professors europeus ni grans circumloquis a sobre de l’escenari, ens van dir a tots que encara els queda molt per oferir i que no els importarà si deixen de mirar més enllà del mar.