Dolç ocell de joventut

El d’Andrea Motis i el seu quartet habitual (Joan Chamorro, contrabaix; Ignasi Terraza, piano; Josep Traver, guitarra; i Esteve Pi, bateria) va ser el primer concert de jazz a la Llotja des que es va inaugurar fa deu anys. Ja tocava..., per a una ciutat jazzística a més no poder i que ha tingut el privilegi, des dels vuitanta, de comptar amb actuacions de figures nacionals i internacionals del gènere. Em congratulo, doncs, d’aquesta estrena jazzística de la Llotja amb un sold out de públic i, tampoc qüestió fútil, per haver vist gent –molta, diria jo–, completament inèdita als esdeveniments de jazz locals i que, amb tota seguretat, van anar a veure i a escoltar Andrea Motis en la seua condició de jove prodigi o artista mediàtica –com vulguin–, tot i que el més important és el fet d’haver apuntalat l’arriscada iniciativa dels organitzadors que, de ben segur, aviat s’animaran de nou amb el jazz, territori gairebé inèdit al seu currículum de quaranta anys d’activitat. El cas és que vaig veure Motis més feta i resolta que en el seu anterior pas per l’Auditori Enric Granados, havent prosperat com a trompetista, com a cantant baladista (ha d’arriscar amb tempos més enèrgics), però, sobretot, com a compositora, que ens ha obsequiat en els últims àlbums (Emocional Dance, 2017 i Do Outro lado Do Azul, 2019) amb uns primers números propis ja de certa substància, però amb evident espai de millora. Recolzada en quatre músics excepcionals, va fer gaudir un públic no especialitzat però que va saber valorar la seua versatilitat i entrega, a més d’aquesta desimboltura ben treballada –inèdita per a mi, fins a la data– en el feedback amb els assistents. Arribarà molt amunt, sens dubte.