Vellut sonor

Explica la llegenda que el bluesman Robert Johnson va topar amb el diable, entregant-li la vida i la seua joventut a canvi de convertir-se en el millor músic del món. Això ve a col·lació per un comentari que va fer Eduard Iniesta en la seua recent visita a Lleida, sobre un altre de fa anys de Rosalía molt abans de la seua entronització, que desitjava emular Madonna, i li va respondre el nostre protagonista que a ell a qui li agradaria assemblar-se és a Eric Clapton, el deixeble més avantatjat de Johnson. Tot aquest pensament em va venir a la ment mentre l’escoltava interpretar els primers temes del seu repertori i veure admirat que qui de veritat ha pactat amb el diable i ha aconseguit eterna joventut i una destresa instrumental i compositiva admirables ha estat el compositor i intèrpret de White Hole. Armat amb uns quants instruments de corda –guitarres acústiques, elèctrica i un llaüt– aquest barceloní que domina tota classe de pals interpretatius des de la música clàssica al jazz, passant per la New Age, el folk, el flamenc, l’antiga o la coral, entre altres, és capaç de resoldre’ls tots amb enorme art i habilitat tant en enregistraments com en presentacions en viu.

Al marge de la seua perícia com a estilista instrumental i de la qualitat de les seues intervencions vocals, el que més em va sorprendre de la seua manera de fer les coses va ser la senzillesa personal i aquesta notable empatia i calidesa seues envers el públic, tot això derivat d’un carisma meravellós gens freqüent a casa nostra.

En definitiva: una experiència emocionant gràcies a un creador capaç de regalar-nos una música tan bonica, unes textures tan singulars i un embriagador vellut sonor.