El cel de Beethoven

Gardiner t’ofereix un Beethoven rabiós. Salvatge. Furiós. La seua radicalitat va generar dubtes dijous al Palau en l’inici de la Sisena Simfonia. Trobaves a faltar substància en les fustes. Els instruments històrics sostenen malament el so, i això limita el fraseig. Els dubtes van desaparèixer en el moviment de la tempesta, amb un atreviment insòlit en percussió i metalls. El que vam veure a partir d’aquí és difícil de creure. La versió de la Setena Simfonia ja forma part de la història de la música. Sobretot a partir de l’estrambòtica coda del primer moviment, construïda amb un ostinato de violoncels i contrabaixos que va fer dir a Carl Maria von Weber que Beethoven estava llest per ingressar en un manicomi –i ell ho estava per visitar l’otorinolaringòleg–. El segon moviment va deixar clar que ens equivocàvem amb les fustes (inoblidables fagots i clarinets; no tant flautes i oboès). Beethoven finalitza aquest moviment de forma sobtada, com si es cansés d’estar al cel i digués “ara me’n vaig a l’infern”. El final va ser ferotge. L’orquestra de Gardiner és petita (12 primers violins i 10 segons), però treu un volum brutal. Per què? Per una delicada direcció. Una orquestra petita que fa tutti afinats i ataca com un bloc els forte subito i els piano subito projecta més so que una de gran que no ho faci. Amb aquestes armes va construir una lliçó d’histrionisme sota control. Com sessions histèriques del parlament de Westminster traduïdes en una simfonia. Una festa satànica. Una hipèrbole estrafolària. Una orgia de Bacus que ens va emborratxar d’eufòria i ens va fer sortir del Palau amb ganes d’alliberar la Polònia envaïda per Woody Allen després d’escoltar Wagner.

Aquesta bogeria només és possible perquè Gardiner no té res a perdre. Si ho fes un jove el matarien, però a aquest vell savi no se’l pot anar a veure amb l’escopeta carregada. L’escoltem, l’ovacionem i ens emportem a casa un secret que mai explicarem perquè ningú ens creuria.