Beethoven contemporani

CLÀSSICA Intèrprets: OJC , dirigida per Luis Gorelik. Obres de Beethoven i Ginastera. Sala: Auditori de Lleida. Data: 1 de març. ★★★★★

Si et trobessis Luis Gorelik en un bar de la Panadella, amb els seus enormes dos metres i la cara d’amo de pizzeria de Los Soprano, l’últim que diries és que és director d’orquestra. Diumenge va demostrar a l’Auditori de Lleida que ho és, i dels millors, amb una modèlica lectura –sense partitura– de la Simfonia Heroica de Beethoven. El director argentí pensa que una bona lectura de Beethoven és més contemporània que l’última rucada de Glass, i tu de seguida estàs d’acord amb ell (en el tema de Beethoven i en el tema de Glass). Gorelik estima els beethovens enèrgics que ens va llegar Harnoncourt o els que va fer Gardiner el mes de febrer passat al Palau de la Música, però no renuncia a alguns encerts de les versions avui injuriades. Diumenge, amb l’OJC, tenia una orquestra de 50 músics, com la de Gardiner, però amb instruments moderns, i va actuar en conseqüència. Va llegir amb molt de pes el llunàtic primer moviment de l’Heroica, en què tantes coses passen: acords inicials en tutti, bitonalitat de trompa i violins abans de la reexposició, homenatge a Napoleó a ritme de dansa 3/4 en lloc del 2/4 o 4/4 de la (exemple canònic d’oxímoron) música militar (la qual cosa diu molt de la música i del militarisme). També va tenir pes la marxa fúnebre, però –quin gran encert!– el tempo, sense perdre dramatisme, va caminar perquè mai no deixés de ser una marxa. El scherzo, molt àgil, va ser el que faria Gardiner. I van entusiasmar les variacions finals, amb aquest tema humil que ara riu i ara plora i ara es diverteix i ara suplica i ara canta i mai no avorreix perquè Beethoven, com la pluja o les albades, sempre és diferent. Abans de l’Heroica hi va haver una obra dificilíssima del potentíssim Ginastera, amb molta dissonància i un meravellós ritme malambo que combina diabòlicament compassos binaris i ternaris, i que l’OJC va quadrar amb molta classe. Hi va haver ovació del públic i més encara de l’orquestra, que no es va aixecar quan li ho va demanar Gorelik perquè tot l’aplaudiment fos per a ell, un privilegi reservat tan sols als més grans, i no penso ara en la seua estatura.