Textura orgànica

A veure si sóc capaç d’explicar-me perquè tots aquells que no van assistir al concert del pianista Lluís Capdevila es facin la millor idea possible de com es va desenvolupar l’esdeveniment i quines sensacions va despertar. Els organitzadors havien emmarcat l’actuació en la seua programació jazzística, atesos els antecedents del músic, amb una part llarga de la seua etapa formativa als Estats Units, on va arribar a imbricar-se en l’ambient jazzístic de la Ciutat dels Gratacels i va alternar amb gent molt reconeguda. Jo diria, tanmateix que, almenys pel xou que ens va brindar, l’artista de Falset seria, en aquesta etapa artística seua actual, més proper al concepte, pressupostos i transversalitat de la música New Age, que en sentit ampli ofereix desenvolupaments instrumentals i textures més orgànics i elaborats, que la pura improvisació, pedra angular sens dubte del gènere jazzístic en el qual ha estat tants anys aprofundint. El fet de presentar-se sota un format de piano man, sense ningú més al costat, crec que va accentuar més si és possible la nostra percepció d’estar transitant territoris separats dels jazzístics que habitualment el coneixíem.

Dit això, m’agradaria destacar que ens trobem davant un solista de molt bon encert interpretatiu, gran tècnica personal i imaginació i creativitat a doll. Si no, ens resultarà difícil d’assimilar i entendre l’experiment “musicoenològic”, el resultat pràctic del qual ha estat el disc Ètim: mesos treballant amb la seua música en un celler provant d’influir hipotètics canvis de sabor de vins del Priorat i que ha estat avalat pel Vitec (Centre Tecnològic del Vi) i per la Universitat Rovira i Virgili. Déu n’hi do...!