Protesta assossegada

Tenia molt interès a veure l’evolució d’Alu Spear, a qui, gairebé per casualitat, he estat veient actuar en esdeveniments diversos els últims anys. Sense anar més lluny, l’any passat un parell de vegades, entre les quals, durant el concert de suport a Open Arms, basat en cançons de Dylan, i el seu pas per l’IEI, coincidint amb les celebracions de l’últim dia del llibre. El cas és que, després del seu debut discogràfic el 2017 amb Mama África, el que em faltava era veure’l en un xou complet acompanyat del seu nou mentor, el multiinstrumentista i productor Víctor Ayuso, que ha aconseguit treure encara més suc a la proposta de fusió musical de Spear, a base de les seues arrels africanes i altres sonoritats com el reggae, a més del seu missatge textual mai exempt de reivindicació i protesta assossegada. L’excusa perfecta per a això ha estat acompanyar-lo en la presentació del seu segon àlbum, Cii Biti¸ publicat fa poc per Quadrant i que reuneix una col·lecció de molt bones cançons executades en wòlof (la llengua més parlada al seu Senegal natal), francès i català. Embolicat en una consistent roba instrumental, amb baix, teclats i programació a càrrec de l’abans citat Ayuso, i amb Eduard Gomis, el seu percussionista habitual, l’espectacle va atreure un bon nombre d’aficionats, que van ballar i van gaudir amb el treball recent d’aquest músic africà establert a Lleida fa més d’una dècada. Malgrat que les seues composicions retraten la desigual realitat de la gent que emigra, Alu és capaç de veure la cara optimista a gairebé tot i així ho reflecteix quan s’enfronta a aquesta i altres circumstàncies del món d’avui, moltes de les quals són, precisament, poc o gens divertides.