Litúrgia invariable

Aquesta maleïda Covid-19, com gairebé a tots, també ha trastocat els plans a Xavier Baró, que no ha tingut més remei que ajornar en diverses ocasions la presentació de La Veu de la Muntanya, la seua magnífica darrera col·lecció de cançons. Per fi, aquest cap de setmana passat va poder dur-se a terme l’acte en un Cafè del Teatre de l’Escorxador amb capacitat restringida, distància de seguretat garantida i mascareta entre glop i glop i, per tant, una presència de respectable un pèl desangelada i exigua, tot i que no ens queda altre remei si volem continuar gaudint de música en directe. El cas és que el nostre cantautor en actiu més veterà va complir a la perfecció, com sol ser habitual en totes les seues actuacions, amb aquesta litúrgia seua invariable i que des de fa tants anys ja se’ns ha fet completament familiar. A saber, unes quantes cançons d’aquesta tan recent factura creativa abans citada i, per completar, alguna mostra de la seua ja tan àmplia motxilla compositiva de gairebé una vintena d’àlbums. Acompanyat del gran multinstrumentista Héctor Beberide, artista que és debilitat de qui subscriu aquesta ressenya, i que ho toca tot, el d’Almacelles va completar un xou pulcre i sense estridències, en el qual van destacar, com sempre, la seua fantàstica poètica i aquesta veu que es manté impol·luta com si d’algú de vint anys es tractés, aspectes que el seu públic fidel sempre ha valorat, i molt. Gairebé dos hores d’espectacle, ja que Baró i Beberide van ser generosos i el van allargar tot el que va ser necessari, en resposta a les peticions que els assistents van reclamar entusiasmats. A destacar, finalment, la inclusió de Brida, un bellíssim poema de la malaguanyada Maria-Mercè Marçal que el Bard de Ponent ha aconseguit dotar d’un vestit sonor igualment delicat i a l’altura de les circumstàncies.