Sense escarafalls ni efectismes

El flautista saragossà Simón Fernández és un músic que té amb Lleida una estreta relació.

Durant anys ha viscut entre nosaltres tocant, realitzant docència i, de tant en tant, fent immersions en el món editorial per editar en format de llibre, transcripcions, comentant aspectes musicals i tècnics, l’obra de grandíssimes figures com Jorge Pardo, Camarón de la Isla o Paco de Lucía, sobre el qual es troba actualment treballant per a un altre futur volum.

Amb solidíssima formació acadèmica i una ja més que ressenyable trajectòria musical que voreja gairebé els vint anys de durada professional ininterrompuda, practica un jazz que parteix del flamenc com a essència principal d’un particular estil interpretatiu.

No obstant això, el seu perfil destaca, a més a més, per una ànsia indissimulada de transitar per tota classe de territoris sonors i un remarcable gust per l’eclecticisme, que l’han empès a manejar-se i hibridar el so de la flauta travessera amb altres gèneres musicals com la bossa nova, la música ètnica, l’afrobeat o el jazz manouche. Actuant en format de trio al costat dels locals Jordi Mestre (guitarra) i Jaume Olivé (contrabaix), inèdit fins a la data, Simón ens va obsequiar amb un deliciós concert en el qual vam poder sentir una vistosa i variada selecció d’estàndards.

A saber, Duke Ellington, Tom Jobim, Miles Davis, Horace Silver, Thad Jones, Bill Evans, Chick Corea o els compositors del Tin Pan Alley, a més d’alguna peça pròpia del flautista aragonès, tot això fent gal·la els tres de gran mesura instrumental i –els ho hem d’agrair– sense necessitat de recórrer a escarafalls superflus més propis d’aquests grups més compenetrats i rodats, però en els quals intueixes certa rutina i avorriment i l’aposta per recursos efectistes per cobrir els seus expedients.