'Mono' tremendo

Diguem que –sembla– la normalitat està arribant a poc a poc al negoci músical. Amb comptagotes les sales de Lleida recobren les seues programacions i esdeveniments com el Jazz Tardor, encara que amb certs trencaments organitzatius i de públic, igualment estan aconseguint, això sí, amb molt d’esforç, tornar a l’acció muntant actuacions en viu. En el cas de l’Espai Orfeó, malgrat que es troba a faltar el seu xiringuito de begudes i aquesta disposició en taules que tant ens agrada, estil bar musical, el torn el passat 28 de novembre li va tocar al compositor, guitarrista i cantant de la Ribera d’Ebre Xarim Aresté, que hi va acudir a pèl i sense banda d’acompanyament, en format cantautor. Amb un mono tremendo al no poder moure’s per tot el territori per actuar davant del públic, després de llargues setmanes de confinament domiciliari i perimetral –segons va explicar al començament ell mateix del seu xou–, el de Flix es va llançar amb els temes compostos i gravats amb urgència durant el tancament primaveral. Això és, les cançons que constitueixen les seues dos últimes col·leccions discogràfiques (Mercuri i Venus), inspirades en la seua volença per la mitologia i l’espiritualitat, però també per l’amor. Usant com a fil conductor de tot el recital la seua faceta menys coneguda de showman, amb un discurs molt irònic, mordaç i càustic al presentar i comentar cada tema que interpretava, l’espectacle es va construir en dos parts, una d’acústica i una altra d’elèctrica amb què Aresté va demostrar, en totes dos, a més, infinita capacitat i mestria guitarrística. El resultat pràctic, una sessió musical la mar d’entretinguda i lliure d’artificis superflus, amb un artista en un estat magnífic de forma, malgrat tot, amb unes ganes enormes d’agradar i fer-nos passar l’estona formidablement.