Entre l'elit

Bé és veritat que tots aquells que, com un servidor, coneixem Carol Blàvia des de fa tants anys i l’hem vist actuar infinitat de vegades, sabem de la seua volença i admiració infinites per la diva de les dives del fado o, el que és el mateix, la gran Amália Rodrigues, que sempre recorda en els seus repertoris amb alguna de les peces que la lisboeta va immortalitzar. Per exemple, aquella Casa Portuguesa que la lleidatana ha fet seua interpretant-la amb tanta gràcia i estil, però que en aquesta ocasió concreta va guardar a l’alforja, i es va decantar per moltes altres de triades de l’immens bagatge de la Rodrigues. No en va, el seu espectacle, que va tancar amb enorme brillantor aquesta edició 2020 del Festival Interfado de Catalunya, portava per títol genèric Projecte Amália i va estar dedicat gairebé en la seua totalitat a la inoblidable fadista lusitana, amb l’excepció de diverses composicions de la mateixa Blàvia que no van desentonar, al contrari. En aquesta ocasió, el suport instrumental, inusual per la seua configuració de piano i violí, va anar a càrrec, respectivament, de Xavier Monge i Javier Reyes, dos formidables estilistes que van lluir perfectes sense sortir en absolut dels seus rols, més enllà de demostrar el seu conegut talent melòdic. Amb un retrat d’Amália presidint l’encerament, per recordar-nos quina era la motivació inspiradora de la nit, el xou es va desenvolupar d’una manera tan plàcida com estimulant, i va poder subscriure l’autor d’aquesta columna l’alt grau de maduresa interpretativa i distinció a sobre de l’escenari adquirits per Carol amb el pas dels anys. A dia d’avui podem afirmar, amb orgull i sense embuts de cap tipus, que la nostra conciutadana musical pot i ha de comptar-se, per mèrits propis, entre l’elit nacional i internacional del gènere.