Als peus de Pires

El que més t’impressiona quan veus la delicadíssima i dolcíssima Maria Joäo Pires (una Pepita Domingo al piano) no és el que fa amb les mans; és el que fa amb els peus. La llegendària pianista portuguesa és una virtuosa del pedal. S’ha dit amb malícia que l’utilitza per compensar la seua feblesa, però això és una rucada. La força la treu de la relaxació amb què s’enfronta als forti, en què l’energia no l’obté de colpejar fort les tecles sinó d’atacar-les des de la distància, projectant tot el cos. Això només ho fan els grans, i aquesta petita dona és enorme. El que fa amb el pedal és jugar amb la ressonància d’una manera que l’acredita com una de les millors pianistes de tots els temps. La seua entrada al concert 20 de Mozart va ser una mica confusa. No vam entendre gaire bé on anava. Ni nosaltres ni l’orquestra, que la va perdre algunes vegades. El geni va emergir en una cadència inoblidable. Pires va tocar la que va escriure Beethoven per a aquest concert, que obliga a passar diverses vegades del forte al piano en una mateixa nota, una cosa molt difícil amb un piano perquè és un instrument percussor. Es necessita una gran tècnica de pedal per mantenir vives les notes, i en això Pires és imbatible. A partir d’allà la pianista i l’orquestra es van trobar i van firmar un concert admirable. També va ser exemplar la Simfonia Júpiter, en la qual van destacar els primers faristols de la magnífica corda de la Camera Musicae.

Amb la Covid no es comparteixen partitures i els primers faristols queden davant com un quartet. Va fer goig veure’ls encomanant entusiasme. En Mozart si tens bona corda ho tens tot; el vent només aporta color. Va estar molt bé l’orquestra en la sorprenent coda final, en la qual passen tantes coses que no pots seguir-les, però malgrat que no les entenguis saps que tot quadra de forma miraculosa. Què seria de les nostres vides sense Mozart!