Món inexcrutable

Torna de nou Eduard Iniesta per mostrar-nos el radical canvi formal que el seu últim disc ha observat. I ho fa després de deixar-nos poc menys que extasiats durant la seua anterior visita a la nostra ciutat, amb aquesta proposta musical seua tan singular, una espècie de mélange orgànica de sons diversos, produïts per la seua gran habilitat instrumental i enorme talent melòdic, capaç de deambular per mil i un estils, però on tot conviu amb admirable ordre i bonica lògica.

Es tracta de Trajecte animal, un àlbum en el qual el barceloní ha saltat al buit –almenys si ho comparem al que li coneixíem i ens havia acostumat fins a la data– a l’optar per un registre estilístic més convencional quant a contingut i forma, i identificable del tot amb un corrent de pop-rock bastant contemporani. Encara que aquest recent àlbum l’ha gravat en format de banda elèctrica, a la seua recent presentació entre nosaltres va acudir acompanyat només del seu germà Xavier, un molt talentós armonicista alhora que meritori compositor, ja que totes les peces del disc porten l’empremta dels dos germans.

El cas és que, almenys en aquesta actuació de l’Escorxador en format de duo, els dos Iniesta ens van oferir un espectacle de sonoritat minimal (guitarra acústica, elèctrica o llaüt, més l’harmònica, a més de les veus principals i alguns cors) que ens va fer recordar l’Iniesta “anterior”, atès que els continguts de totes les cançons continuen sent cròniques urbanes de pòsit dens, amb protagonistes que deambulen entre sentiments, somnis eterns i vivències sensorials algunes.

Canvis sonors i estilístics a part, el món interior d’Eduard Iniesta és ampli i fascinant i la seua translació a la música, un món apassionant que –em temo– difícilment no podrem escrutar mai en la seua totalitat.