Perniciosament addictius

Enfundada en roig charmant, la cantautora folk-pop Clara Viñals va pujar a un escenari de casa per primera vegada des que es va declarar la maleïda pandèmia per presentar en directe les seues últimes composicions agrupades en una nova col·lecció titulada L’amor fa calor, que en suma tres, després de Fruits del teu bosc (2014) i Els afores (2017). Acompanyada de la seua banda habitual, amb Hugo Alarcón, Víctor Ayuso i Genís Bagés, a més de la corista barcelonina Mònica Guiteras, que va apuntalar el conjunt fenomenalment amb les seues veus background, ens va obsequiar amb un recital íntim i càlid però ple de força vital i optimisme, com solen ser tots els de la seua encara jove collita.

No obstant això, la nostra primera sensació en viu en escoltar aquestes últimes composicions va ser que Renaldo & Clara, malgrat mantenir el seu estat d’alta qualitat conforme a tot el que els coneixem, no es resignen a mantenir-se en zona de confort –amb el risc d’estancament en què podrien incórrer–, sinó que han preferit fer un altre pas endavant per mantenir fresc el seu projecte musical comú i redundar de nou en altes quotes de qualitat temàtica, suggestiu benestar instrumental i un encaix vocal delicat. I és que, encara que la seua recent producció d’estudi (videoclips inclosos) encaixa de meravella en el present llenguatge de comunicació de masses multimèdia i digital, amb un so molt actual i modern, és en el sempre difícil feedback de proximitat amb el públic on, segons el meu parer, obtenen els resultats més efectius i afectius. Sota aquesta aparença de xaiet inofensiu, la Viñals enclou un caràcter indomable capaç de subjugar amb les seues cançons i presència els públics més reticents a la seua proposta artística, enverinant-los, sense possibilitat de curació, amb aquest filtre musical seu tan perniciosament addictiu i sensual.