Senzillament deliciosa

Sabíem que Gemma Humet, un dels grans valors femenins de l’última generació de la cançó d’autor de Catalunya, va abandonar la seua molt prometedora carrera com a pianista clàssica, i va optar per la seua autèntica passió: interpretar professionalment composicions pròpies. La veritat és que no li ha anat gens malament, a la cantant de Terrassa, ja que en aquests gairebé deu anys de trajectòria ha editat tres àlbums molt meritoris –Si canto enrere (2015), Encara (2017) i Màtria (2020)–, havent millorat progressivament totes les seues prestacions fins a convertir-se en el que és ara mateix, un puntal més que consolidat de la nostra música, compromesa socialment i políticament i, per fortuna, amb un més que esplendorós futur pròxim al davant. El cas és que, fins a la data, és a dir d’acord amb les seues tres o quatre anteriors visites a Lleida per actuar, mai no havíem tingut ocasió d’admirar en viu les seues envejables aptituds com a teclista i sempre l’havíem escoltat acompanyada de banda. En aquesta ocasió, amb l’únic suport del contrabaixista Pau Lligadas, que també va afegir harmonies vocals, Humet va cantar gairebé sencer el seu repertori vespertí asseguda davant un piano de cua, evidenciant aquesta formació pianística superba que ostenta i que hauria de mostrar-nos molt més sovint. L’espectacle va ser senzillament deliciós, combinant temes del seu últim disc, trufats d’alguns de més antics i, entre uns i d’altres, breus liaisons en què ens va anar explicant el perquè de les coses del seu bagatge musical. Des de les seues aventures i fruits comuns amb altres companys de professió fins a la seua jove i desitjada maternitat, passant per records familiars molt íntims i, de vegades, dolorosos i aquest ferm posicionament personal davant l’entorn que defensa per tots els mitjans amb decisió i encomiable enteresa. Meravellosa.