Balsàmics

La veritat és que aquest acabat de concloure 2020 ha estat fatal per gairebé tot. Una pandèmia que encara ens està fuetejant immisericordiosament, en què es compta per milers les pèrdues humanes que ja ha deixat enrere. Per les conseqüències gravíssimes de tancaments en gairebé tots els sectors i en l’activitat de milions d’autònoms amb una suma desbocada d’aturats. Tampoc la cultura amb tots els seus agents no n’ ha estat una excepció, amb l’afegit terrible de tractar-se d’un àmbit laboral precari per si mateix i a compte d’una clientela oscil·lant que si no ingressa prou tampoc ho gasta en literatura, cinema, teatre, música, etcètera. En fi, que la moral del personal no es troba en el millor dels seus moments i ens costa a tots, encara, veure llum al final del túnel. Coincidint amb l’única bona notícia dels últims temps com és la posada en circulació i inici del tractament, a finals de desembre, de les primeres vacunes obtingudes que, en teoria, haurien de suposar el principi de la fi de la maleïda Covid-19, hem rebut la visita musical, amb tota seguretat, més optimista i estimulant de l’exercici. Protagonitzada pel cantautor Guillem Roma, l’espectacle va ser com un bàlsam que va aconseguir, almenys per una estona, fer-nos oblidar totes les desgràcies recents i insuflar-nos una autèntica càrrega extra d’energia i bon rotllo, tan necessaris en aquests temps. Tocant Guillem la guitarra i cantant, acompanyat únicament per la seua germana Marta que també va fer veus i hi va afegir el seu extraordinari violoncel a sobre, vam gaudir d’allò més d’un duet tan inhabitual com suggeridor amb ambdós artistes regalant-nos un moment inoblidable. Van sonar cançons de gairebé tots els seus treballs, des d’Oxitocina (2012) fins a La constant i la variable (2019), passant per Nòmades (2014) i Connexions (2017), amb comentaris aprofitant qualsevol ocasió tenyits de mordaç ironia però, sobretot, d’un bonisme a prova de bomba. Lloable i molt d’agrair l’actitud d’aquesta parella de germans artistes que, formant part d’un col·lectiu tan maltractat per les circumstàncies, es permeten el luxe d’animar-nos a la resta com si no estigués passant res greu. Impressionants!!!