Meravellosa irrealitat

J

osé

Luis Gutiérrez és un autèntic

outsiders entre la comunitat jazzística del nostre país, brillant també com a rara avis del gènere quan viatja a l’estranger per actuar. I és que en el seu projecte Iberjazz Trio, al marge de la seua enorme perícia com a saxofonista (com a cantant, una mica menys), acostuma a reunir elements escènics i sonors, diguem-ne, un pèl inusuals, quan no absolutament insòlits.

Com descriure’l, sense caure en la frivolitat? Existeixen artistes en aquest o altres gèneres que abusen dels efectismes en escena quan la seua tècnica o qualitat interpretatives no acaben de destacar. Altres, com en el cas del val·lisoletà, posseïdors d’un talent musical immens i una imaginació a doll quan es tracta de muntar els seus espectacles, dominen, a més, altres disciplines com el mim, la comicitat o els recursos circenses, tot plegat per crear un espectacle total i capaç de sortir dels cànons habituals i emocionar tothom.

Això és el que es va esdevenir aquests dies passats, durant la seua recent visita a Lleida per donar continuïtat a aquest Jazz Tardor tan atípic, aconseguint tocar la fibra de tots aquells que, a pesar de les inclemències pandèmiques, vam anar a disfrutar del seu aclaparador art musical i aquesta vena provocativa en la qual la seua faceta d’inventor i executor d’instruments inversemblants, com ara el vibrantum i el panderidú, adquireixen naturalesa de meravellosa irrealitat.

Acompanyat pel bateria L.A.R. Legido i un contrabaixista, substitut d’última hora de l’habitual Marco Niemietz –del qual, disculpin-me, no recordo el nom–, el trio ens va obsequiar amb un xou entretingudíssim i ple de bon humor, ja que al rigor del jazz d’alta escola que gaudim es va sumar l’efecte sorpresa i de màxima originalitat, amb què Gutiérrez sol impregnar tan bé tot el que fa.