L'os que ballava com Nureyev

L’orquestra del Liceu es fa forta quan surt de la fossa i puja a un escenari. Més encara si la dirigeix un músic savi com Marc Minkowski, que diumenge passat va fer un Mozart per emmarcar a l’Auditori. És molt difícil fer sonar fresca una orquestra preparada per fer wagners. El seu Mozart va ser lleuger, enèrgic, contrastat, histriònic, com ha de ser, però Minkowski va deixar que una orquestra poderosíssima es deixés anar, donant a cada tema el seu tempo. Va fer ballar un os com si fos Nureyev. En aquest Mozart hi havia gairebé tota la corda que després faria el Txaikovski i mai no va sonar pesat.

L’últim moviment de la Júpiter va sonar tan de pressa que semblava que se la fotrien, però no: tot va respirar de forma modèlica. A l’inici Minkowski ja ens havia guanyat tallant una frase amb un silenci expressiu que ens va fer mirar a la persona del costat amb cara de sorpresa. Els silencis van protagonitzar el concert. També el seu contrari: una exuberància sonora que va desbordar la capacitat acústica de l’Auditori.

El primer moviment de la Patètica connecta sense transició dos temes que no tenen res a veure. Els uneixen misteriosos silencis, com si Txaikovski conegués una frase que llegim a l’Antígona de Jean Anouilh: tot és mentida excepte el que no es diu. El segon i el tercer moviments són divertimentos: un vals coix en compàs desigual de 5/4 (un, dos, tres; un, dos; un, dos, tres; un, dos) i una música marcial que de jove no m’agradava perquè em semblava l’himne de la Marina i de vell m’agrada perquè soc menys ignorant.

Els silencis de l’inici es repeteixen en l’últim moviment i ens porten al devastador silenci final, trencat diumenge per uns aplaudiments que no van respectar el minut de recolliment que ha d’acompanyar un commoció com aquesta. Música enorme en la qual va brillar una corda impressionant i en la qual els contrabaixos, col·locats, per raons sanitàries, davant el director, van fer un recital inoblidable.