Bonhomia a doll

CANÇÓ D’AUTOR

Vencent restriccions geogràfiques i ambientals diverses, es va fer bona aquella dita de “si la muntanya no va a Mahoma, doncs Mahoma anirà a la muntanya”, i cap a Osca vam anar per escoltar al cap d’un munt d’anys el cantautor Javier Bergia. No en va, si exceptuem els seus diversos viatges a Ponent formant part com a percussionista llustrós del combo d’Ismael Serrano, Bergia no trepitjava cap dels nostres escenaris protagonitzant algun espectacle amb el seu nom propi des de l’any 2001, quan va actuar a la Universitat de Lleida.

Guardàvem especial bon record d’aquella cita i, la veritat, no acabàvem d’entendre les raons d’una absència entre nosaltres tan prolongada, tenint en compte la seua enorme grandesa com a artista, brillant compositor i extraordinari multinstrumentista però, el més important, per una bonhomia i humanitat que criden l’atenció..

El cas és que, davant d’un bon nombre de fidels seguidors locals i aquells que no vam voler perdre’ns l’oportunitat de tornar-lo a escoltar, Bergia va oferir un formidable collage musical amb cançons extretes de bastants dels seus àlbums però, sobretot, de Divina Comedia, el seu disc aparegut fa un parell d’anys i que tan bones melodies atresora.

Amb el seu habitual bon humor i marcat sarcasme durant les presentacions de cada un dels temes, cosa que va delectar els assistents al concert, el madrileny ens va regalar un recital modèlic de cançó d’autor, en el qual no van faltar diversos homenatges a herois musicals seus i de tots, com Rodrigo García i José María Guzmán, membres del mític quartet CRAG; Hilario Camacho, o el Gracias a la vida de la desapareguda Violeta Parra, que va servir per tancar l’esdeveniment agraint als assistents la presència en aquests temps de trista pandèmia. També agraïm al gran Javier Bergia el seu talent, la bonica obra i la seua amistat de tants i tants anys.